LA LLEI WERT I EL TSJE a Cat

El Sr. José Ignacio Wert Ortega, ministre del rei, s’ha ficat al cap que ens vol espanyolitzar i té un aliat molt important: el Tribunal Superior de Justícia d’Espanya a Catalunya . Últimament ha decidit emular el TC i fer feines que no li pertoquen passant-se molt en les seves atribucions i abusant del seu càrrec i no diguem en les seves capacitats, ara fan de mestres, de directors, de claustres d’escola, d’AMPA (potser de tot això en podríem dir prevaricació).

Proposo que pels alumnes que vulguin l’escola en espanyol es faci un desdoblament en un 25% del seu horari i es creï un petit grup (potser d’un alumne) que faci aquell 25% en espanyol. Així la resta podrà seguint fent el que ha fet sempre i ens estalviarem que ens robin 6000 euros/any per cada família amb dèries imperialistes.

Segurament algú dirà que això és discriminar. Doncs no senyor, és donar a cada alumne el que li cal d’acord amb les seves necessitats. Ai! o potser és segons les dèries dels seus pares?

El departament podria donar els 6000 euros i un complement al centre afectat perquè llogués unes hores un mestre per la part del 25% de desdoblament. Ben organitzat un mateix mestre podria cobrir més d’un centre.

També es pot dir que els jutges diuen que ha de ser tot el grup, però s’oblida una cosa molt important. Aquests jutges poden arribar-se a pensar erròniament que, legalment, tenen capacitat per dictaminar que els fills dels pares demandants han de rebre un 25% en espanyol, però el que és segur és que no poden dictaminar sobre la resta que no ha fet cap mena de denúncia, ni sobre la forma d’organitzar-ho per part del centre. No tenen ni la capacitat legal, ni acadèmica per atribuir-se aquestes prerrogatives. O sia que si volen aquestes atribucions que pleguin de jutges i se’n vagin a un centre a fer de directors.

EL 9-N

Em faria molta il·lusió poder votar, però no em digueu pessimista, potser només sóc un optimista ben informat. Estic convençut, i ho baso en un convenciment històric, que l’estat espanyol ens impedirà votar el dia 9, i ens ho impedirà fent servir TOTES les seves armes.

Tenint en compte aquesta més que probable situació, proposaria: Que a TOTS els teòrics col·legis electorals del país s’hi posés un cartell d’un metre quadrat que digués aproximadament això: “En aquest col·legi electoral no s’hi pot votar perquè està tancat per ordre del govern espanyol.”

I, per acabar-ho de rematar, de les 09:00 del matí a 2/4 de 10, a TOTS els col·legis electorals hi podria haver una cua de cent persones, només cent, amb un sobre a la mà i, de les 17:00 de la tarda, fins a 2/4 de sis es repetís l’acció, però aquest cop, en els llocs que fos possible, que fossin 1714 o uns quants milers donant unes quantes voltes, cargolant-se, a l’illa de cases de cada col·legi electoral, com volent fer nostres els col·legis electorals en una espiral popular d’infinita força i il·lusió.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

QUÈ ÉS EL QUE NO EM PREOCUPA

Ens hem d’anar acostumant a mirar endavant i deixar de contestar les estupideses dels nostres veïns. No podem continuar actuant de forma reactiva. Hem de pensar en el nostre futur.

Fa uns dies estava fent petar la xerrada amb un company i, evidentment, entre els temes que parlàvem hi havia el futur del nostre país. A ell no li preocupava gens ni mica com ens ho faríem tots plegats per arribar a la independència, en canvi, el que li preocupava era qui  manaria un cop fóssim independents. Heus aquí les línies bàsiques de la conversa.

Els ajuntaments són els escenaris on s’està dibuixant  la futura organització social, però per fer un bon servei no n’hi ha prou. Al nivell municipal hi hauríem de superposar un nivell d’igualació que tingui per objectiu compensar les possibles desigualtats en els serveis bàsics entre els diferents municipis i, alhora, serveixi d’eina de descentralització: la vegueria. I el tercer nivell seria el govern i tota l’estructura política general.

Amb tres nivells d’administració n’hi hauria d’haver prou i no n’hauria de caldre cap més. Per a la resta de necessitats, amb ens de gestió seria suficient.

Segur que algú hi troba a faltar els consells comarcals o les àrees metropolitanes, però no té gaire lògica perquè la immensa majoria de les feines que fan ambdós ens són feines delegades i, si cal organitzar algun ens de gestió que se’n cuidi d’aspectes concrets, s’organitza, però depenent d’un ajuntament, d’un conjunt d’ajuntaments,  de la vegueria o del govern.

LA LLEI DE CONSULTES

És possible que ara algú s’ofengui, però tinc la impressió que la generació que vindrà després de la governant actual és una generació que ho ha tingut força fàcil, això vols, això tens, i el sacrifici, el pedalar costa amunt no són coses que hagin viscut gaire, potser ara, amb la crisi, sí.

Per això avui m’agradaria posar l’accent en el control del poder executiu, i no pas només a través del Parlament o de la judicatura. Ara s’està fent una Llei de consultes “no refrendàries”. Aparentment fa referència a una manera de preguntar al poble que no li dóna l’opció real de fer valdre el resultat. Sembla que és així, veritat?

Però si ens ho mirem des d’un punt de vista d’estat, de futur, la Llei de consultes pot der un dels puntals bàsics del nostre futur sistema de control del Parlament i del Govern. Només ens caldrà treure l’adverbi “no” i transformar-la en una poderosa eina de control popular directe.

Si a aquesta eina políticament i administrativament impecable i al servei del poble, hi afegim les organitzacions socials, estem creant una manera diferent, nova, d’avaluar l’acció política, de fer política, perquè l’avaluació sempre ha estat l’eina més poderosa per a fer canviar les actituds i els costums.

UN EXÈRCIT?

Sempre m’ha semblat que disposar d’un exèrcit era la manera més inútil de llençar els cèntims. Ara bé, com que les persones no som angelets, ni els més angelets, és segur que ens cal disposar d’una bona i eficient policia que controli, terra, mar i aire i, fins i tot, d’un grup específic per actuacions especials i de col·laboració internacional, sense oblidar uns eficients serveis secrets, però tot plegat amb un ferm control democràtic, la qual cosa no sempre vol dir a la vista de tothom.

EM PREOCUPA

Si és certa la notícia que vaig llegir, em preocupa que no hi hagi autocars per anar a Barcelona l’onze de setembre.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SER LLIURE COSTA

Ja sé que costa molt dir-li a un company del partit o d’un altre que ho deixi estar, que més val ni entrar-hi en aquell tema, que és un tema dels veïns.

La votació de l’altre dia sobre monarquia o república era sobrera i, fins i tot, absurda. Que demanaríem una votació semblant sobre la Gran Bretanya, o sobre Mònaco? Eh, que no! Doncs per què sobre España sí?

Fa segles que no som lliures i ara hem ser conscients que costa molt tenir una manera de fer lliure, amb sentiments, pensaments i actituds d’estat lliure, però ens hi hauríem d’anar acostumant.

No hauríem de criticar el nostre President perquè vagi a un sopar amb el cap de l’estat veí, senzillament fa la seva feina de relacions públiques. En canvi sí que em sembla criticable que assistís a la proclamació de “Felipe VI”, perquè ja sabia que no se li donaria el tractament adequat, de President. Sinó que seria un més del piló –de regional-. Participar en un acte en el qual no se’ns respecta, no és coherent amb el que estem creant.

LA RESPOSTA SÓN ELS AJUNTAMENTS

Als ajuntaments els falten cèntims i els costa situar-se, però em sembla que la millor manera de seguir donant forma al nostre estat són els ajuntaments. Tenir formes i actitud d’estat en tot allò que fa referència als serveis pot ser una bona eina per anar avançant. Quan algú ens pregunti: I com volem que sigui el nostre estat? La nostra resposta hauria de poder ser: Encara que ens en falti un bon tros, mira què estan fent els ajuntaments i les associacions, i sabràs cap a on anem.

ELS PERCENTATGES I LA CONSULTA

A vegades en atabalem per poca cosa, ho fem gros i allà ens quedem. Potser m’equivoco però em sembla que no cal preocupar-se gaire pels percentatges. A no ser que no tinguem gaire res més per fer. Em sembla que hi ha tres escenaris possibles.

1/ Si no hi pot haver consulta, no cal que ens preocupem pels percentatges.

2/ Si és pactada o tolerada –cosa que em sembla de ciència ficció-, tampoc no cal que ens preocupem pels percentatges perquè és segur que se supera el 50% de participació, sobretot tenint en compte que a les europees, que són força abstencionistes, vàrem arribar al 47%. Si els del NO es queden a casa, millor, el percentatge de SÍ-SÍ sobre el total de vots emesos augmentarà.

3/ Si la fem després d’unes eleccions plebiscitàries i d’haver proclamat la independència des del Parlament (DUI) –em sembla que és l’escenari més realista-, no cal que posem percentatges de res, fem un referèndum normal i ja està; que els veïns s’hi posin fulles.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

HAN CANVIAT ELS MANIQUINS

Si repassem les notícies d’aquests últims dies, em sembla que la més rellevant és que el PSC-PSOE continuarà igual o semblantment, a l’espera que els joves –de mitjana edat- es decideixin a fer el pas. Bé, per ser més exactes que hagin passat les eleccions municipals. Si és que n’hi ha alguna que aguanta.

És una llàstima que ara no hagin decidit fer un cop de timó i ajuntar-se amb la majoria del seu poble que considera que Catalunya és el seu país. Ells, segurament, no ho consideren així, el seu país és Espanya. Des del moment que supediten la voluntat del parlament de Catalunya a la voluntat del govern d’Espanya, s’estan portant com a súbdits, ara ja, de Sa majestat "Felipe VI".

El nomenament automàtic del Sr. "Felipe de Borbón" com a rei d’Espanya amb el títol de Felipe VI, ens deixa molt clar que no és res nostre. Per dues raons importants, la primera és que s’ha fet coronar en l’aniversari de la crema de Xàtiva. És un insult a la nostra memòria històrica i especialment dels nostres germans “Socarrats” que varen morir cremats per ordre del seu avantpassat directe, que es feia dir "Felipe V". Què es pot esperar d’un rei amb tan poca sensibilitat històrica. El segon és el petit detall de la numeració, que jo recordi no hem tingut mai, abans, cinc «Felipes» que fossin els nostres reis. Els nostres veïns sí. Tot ha estat un rentat de cara, però res més.

El Sr. Gay de Montellà ha fet unes propostes, un referèndum etc, em sembla que està una mica despistat, això ja ho vàrem fer amb l’últim Estatut i no va servir de res. Si no ets el fort, d’Espanya no te’n pots fiar.

CONTINUEM MIRANT ENDAVANT

Com que continuem mirant endavant, no hi ha gaire res que em faci patir. La prova feta a les Terres de l’Ebre i la petició d’una gran trobada entre totes les entitats i forces institucionals que impulsen la consulta, em són una garantia.

També em sembla bé que des CiU hagin posat percentatges a la consulta. Un mínim d’un 50% de participació i un mínim del 55% de sí-sí, sobre la participació, no és pas gaire. És un 27% del total de vots vàlids emesos. Els molt punyeteros han proposat els mateixos percentatges que va posar Europa per reconèixer immediatament Montenegro.

El Sr. Grífols ha demanat al President que la consulta sigui digna. No sé com es fa una consulta digna. Sempre m’ha semblat que totes ho són. Potser és que aquesta, com que tenim l’estat en contra haurem de fer coses estranyes, potser sí. La dignitat o no de la consulta la donarà el percentatge de participació, res més. La resta seran entrebancs d’aparador i travetes que ens hi posaran dificultats afegides.

Està clar que també podríem fer servir la tecnologia i saltar-nos tots els impediments que en podria posar l’estat espanyol. Encara hi som a temps. És cert que ens caldria crear grups de formació i informació sobre la part informàtica del procés, però no faltarien pas voluntaris.

Si us plau, quan vingui el rei foraster siguem educats, rebem-lo amb tota la ciutat plena d’estelades i, si us el trobeu, rebeu-lo o deixeu-lo passar enmig d’un silenci sepulcral.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

MIREM ENDAVANT

Si mirem endavant tenim uns quants reptes i qüestions que caldria que els anéssim aclarint o, com a mínim, debatent i prenent posició. Què han de fer les escoles a partir del setembre?

Des d’ara fins el setembre què haurà fet el departament d’ensenyament per evitar que els jutges i els centralistes engeguin a fer punyetes les línies bàsiques de l’escola? Perquè no decidim que a partir del setembre les nostres escoles seran normals? Comportem-nos com un estat. Comencem per l’ensenyament.

Ha arribat el setembre. Des del departament es dóna l’ordre a les escoles d’obeir només les lleis i normes que han emanat o emanin del nostre Parlament i a través del departament.

Potser m’equivoco, però en el clima actual la immensa majoria de les escoles, sindicats i pares s’hi apuntarien. Què faran els jutges, multar i empresonar a tothom que no els obeeixi? Inhabilitar la Consellera? Doncs no se’ls fa cas.

S’hauria trencat el contra-equilibri de dependència històrica entre Espanya i Catalunya i el poble n’hauria agafat la direcció. A partir d’aquell moment tot el que diguessin els jutges contra el que hagués decidit el nostre Parlament deixaria de tenir valor.

Només amb persones disposades a fer de punta de llança ens serà possible trencar el mur de la vergonya que les lleis espanyoles han teixit a l’entorn del nostre país.

Des d’ensenyament, des de les escoles, comencem a actuar com un estat. Després la consulta serà normal, ja haurem trencat el mur.

D’ALTRES PER ORDRE D’IMPORTÀNCIA

1/ El fet més important encara ha d’arribar, i és saber quina posició prendrà el PSC respecte la consulta. A veure si el seu concepte de legalitat passa per Espanya o per Catalunya, i saben ser conseqüents.

La Núria Parlon és força més assenyada que en Navarro, però dubto que sigui la que faci el canvi al PSC, em sembla que és més un pont cap el futur que no pas una líder, però potser és el que els convé. L’exemple d’ERC ens demostra que es treballa millor en equip i a peu de carrer que no pas des dels despatxos.

2/ La dimissió d’en Pere Navarro és important. Amb ell cau un mur espanyolista que ha portat el partit a voler fer el paper que havia fet –inútilment- CiU en el passat: fer pedagogia, fer-nos entendre, explicar-nos, voler canviar Espanya. El PSC encara no ha fet la seva transició nacional, encara segueix els vells esquemes, encara no ha sortit al carrer.

3/ El Mundial de futbol i la coronació d’en Felip VI. Quin dels dos és més important per nosaltres, doncs no ho sé. El Mundial pot ser entretingut i a aquells que els agrada el futbol s’ho poden passar, com a mínim, mig bé. No sé si la coronació serà igual de rellevant. El canvi de rei em sembla que serà com un canvi de mocador de butxaca, tret de l’estètica, el colorim-coloram i les aparences,  ni ho notarem.

Em sembla que ni ho notarem perquè dubto que sigui capaç de convèncer, en pocs mesos, als polítics, als gran empresaris madrilenys i a l’exèrcit, perquè canviïn com un mitjó i estiguin disposats a fer una oferta seriosa i creïble per incloure-la a la consulta.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

JA N’HI HA PROU DE FER EL PAPANATES

Quan en Pere Navarro deia que hi havia una tercera via, la majoria ens el miràvem com dient: Però què diu, que no coneix res d’història. España mai farà una oferta clara i suficient per no considerar-la una presa de pel.

Doncs ara sembla que tothom s’hagi apuntat a fer de fetiller, endevinaire, tirador de cartes, tercerviaire, etc, perquè fa uns dies que només se senten utopies  o tonteries sobre quines poden ser les possibles propostes que vinguin del nou estadant del Pardo.

Per començar, em sembla que totes aquestes propostes –més o menys assenyades- reflecteixen les ganes que existeixin. O sia, que es diuen per veure si algú de les Espanyes pica i se les fa seves. Però és molt clar que a España ningú pot picar un ham que porta aquest esquer. Mai, però mai!, des que hi ha Borbons  governant, cap rei d’España ha escoltat, ni ha fet cas de res que se li hagi proposat des de Catalunya.

Les poques coses que hem aconseguit ha estat aprofitant moments de forta crisi i de debilitat dels polítics espanyols. Un cop ha passat la crisi, sempre, han intentat tornar-nos al bon camí i anar-nos traient, retallant i escurçant el que havíem aconseguit, i ho han fet amb insistència, fins i tot militar. Potser a algú li pot semblar que ara és un moment de forta crisi, però s’enganya, la il·lusió li torna a fer veure miratges.

Que el rei abdicador sigui un gran propagandista de la república; que la seva família –seguint el seu exemple- estigui a punt de ser jutjada; que el TC estigui format per persones que en comptes de ser fidels a la idea que va generar la constitució ho siguin als partits que els han nomenat;  que els dos partits polítics de tota la vida estiguin emmerdats fins el coll per suborns, prevaricacions i embutxacades; que hi hagi un atur bestial –suportable perquè hi ha una extensa economia submergida-; que hi hagi un divorci entre el sistema escolar i la societat; que l’església –sempre tan espiritual- faci sermons i proclames a favor de qui li dóna les garrofes cada mes; que els jubilats cobrin cada cop menys; que el sistema sanitari públic vagi fent pela i deu, i aviat es trencarà el peu. Doncs res de tot això té cap mena d’importància, res de tot això és prou com per generar una crisi política i social, senzillament ja hi estan acostumats, és el seu pare nostre de cada dia, però nosaltres vingui dir-li al Borbó que ens agradaria escoltar-lo dient ...  L’única cosa que sempre els ha fet entrar en crisi ha estat la pèrdua d’alguna de les colònies.

Voleu dir que no estem demanant que els pardals siguin àligues reials? Deixem tranquil al Borbó, serà el cap de l’estat espanyol, l’estat veí al nostre, igual com França.

España pot viure sense nosaltres i nosaltres sense España, i potser al final aprendran a respectar-nos o, com a mínim, a tolerar-nos sense voler-nos fer la punyeta contínuament, aleshores, de tant en tant, ens escoltaran, però mentre siguem els seus súbdits, no.

LA VOTACIÓ

Em sembla que els partits catalans no haurien de votar, ni Sí, ni No, ni Abstenció. Senzillament haurien de ser respectuosos amb l’estat veí i no ser a la sala en el moment de la votació. Això sí, havent-ho explicat, educadament, abans.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LES LLISTES D’ESPERA

Molt més preocupant que Can Vies són les llistes d’espera, i l’espera per entrar a les llistes. Si l’estirada del temps per operar-se s’ha incrementat com a conseqüència de les retallades és que alguna cosa molt greu i equivocada s’ha fet i es continua fent.

De moment no he sentit dir a ningú que  l’augment del temps d’espera fos el resultat de l’increment del nombre de persones grans. Seria una imprevisió i ignorància volgudes. Canviant la cúpula de la conselleria, per incompetència, n’hi hauria prou.

En canvi, tal com s’està comprovant, l’increment del temps d’espera és conseqüència de les retallades i l’única sortida és augmentar la capacitat de fer operacions del sistema de salut i, per fer-ho calen més cèntims, molts més cèntims.

Com que pràcticament no tenim capacitat recaptatòria depenem totalment de l’humor dels ministres i de les seves ganes de fer-nos la punyeta, dia sí dia també. No ens queda cap altre remei que espavilar-nos i no deixar que ens tractin més com a menors d’edat: sí - sí.

CAN VIES I LA VIOLÈNCIA

Segurament la feina que s’hi feia era molt bona i cívicament del tot respectable, la millor prova és que mai se n’havia sentit res de negatiu, i això que les coses negatives volen.

El que s’està fent ara, negociar, era el que s’havia d’haver fet abans de començar a enderrocar res. Si els problemes eren d’estructura segur que les persones no són tan boges com per no acabar fent-ne cas, sobretot si tenen altres espais al mateix barri.

Ara bé, malgrat la “badada” de no parlar-ne abans de fer l’enderrocament, els fets violents que han seguit no tenen cap mena de justificació, començant per la crema de l’excavadora i continuant per la de béns públics i les destrosses en alguns de privats.

L’ajuntament i, segurament, el jutjat s’han equivocat de mig a mig en la manera de portar el tema, però el que encara em sembla més important és la no condemna de la violència per part dels col·lectius que donen suport a Can Vies com a entitat autogestionada.

En l’origen de l’autogestió hi ha el respecte als béns col·lectius, a allò que és de tots, i si algú que es diu autogestionari o col·lectivista destrueix béns públics és que té altres intencions, potser molt revolucionàries o lerrouxistes, però molt poc autogestionàries.

La història ens pot ensenyar moltes situacions semblants. Davant la violència deixeu-me ser desconfiat.

DE FELIP V A FELIP V  (La història té casualitats curioses)
En Felip V de Castellà = España, ens va vèncer i amb el “Decreto de Nueva Planta” va tallar les arrels jurídiques i econòmiques que nodrien la història dels Països Catalans. Però n’hem creat de noves i hem resistit. 

Ara, el seu successor, el també Felip V que hauria estat de Catalunya i Aragó, ens veurà dient-li adéu i desapareixent vela enllà cap a l’horitzó. Només ens falten els germans valencians, mallorquins i de la Catalunya nord. De més verdes en maduren.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”